Aire condicionat, sí o no?

L’aire condicionat sembla cada vegada més imprescindible davant unes onades de calor més freqüents i intenses. A finals de maig, les temperatures excepcionalment altes a la península i les Balears es van associar a unes 84 morts, segons el sistema MoMo de l’ISCIII. A més, el 2025 va ser el tercer any més càlid registrat, quan el 95 % d’Europa va experimentar temperatures superiors a la mitjana.

En aquest context, la climatització esdevé una eina clau per adaptar-nos al canvi climàtic i protegir les persones més vulnerables. Tanmateix, genera debat. La pregunta que es fan moltes persones és inevitable: cal instal·lar aire condicionat a casa? Tot i que proporciona confort durant els episodis de calor extrema, el seu consum energètic i l’impacte ambiental poden contribuir a agreujar l’escalfament global. D’una altra banda, l’accés continua sent desigual: molts centres educatius no disposen de sistemes adequats i una part de la població no es pot permetre ni els aparells ni la despesa elèctrica associada.

Per aprofundir en aquestes qüestions, l’SMC Espanya (Science Media Centre Espanya), iniciativa que proporciona recursos a periodistes, investigadors i responsables de comunicació per informar sobre l’actualitat científica, va organitzar una sessió informativa amb Manuel Ruiz de Adana, investigador de la Universitat de Còrdova i responsable del Grup de Recerca en Enginyeria Tèrmica Aplicada, especialitzat en sistemes de climatització, i Marta Olazabal, cap del Grup de Recerca en Adaptació al Canvi Climàtic del BC3 (Centre Basc de Recerca sobre el Canvi Climàtic) i experta en governança climàtica urbana.

El debat està estretament relacionat amb les illes de calor urbanes, que, en alguns casos, poden provocar diferències de temperatura de fins a 10 °C entre la ciutat i el seu entorn. Tanmateix, cal observar que les ciutats no tenen una única illa de calor, sinó moltes; són àrees condicionades per factors com l’asfalt, el trànsit, la presència de vegetació, els edificis o fins i tot els mateixos sistemes de climatització.

Si hi afegim l’aire condicionat, tot i que millora el confort dels ocupants dels edificis, també contribueix a escalfar l’exterior, és un mecanisme poc eficient. Un aire condicionat modern consumeix 1 kWh d’electricitat i és capaç d’extreure de l’interior aproximadament 3 a 5 kWh de calor (COP o EER entre 3 i 5). Però a l’exterior no allibera només aquests 3-5 kWh, sinó també l’energia elèctrica consumida; de manera que acaba expulsant 4 a 6 kWh de calor al carrer per cada 1 kWh d’electricitat consumit. És a dir, trasllada la calor de l’interior a l’exterior i n’afegeix de nova procedent del consum energètic, fet que augmentar la temperatura de l’entorn i a incrementar la demanda de refrigeració. És un peix que es mossega la cua, un exemple del que el que en biologia anomenem feed-back positiu, és a dir, un cicle explosiu perquè tendeix a amplificar el problema que vol solucionar.

Tot i això, en alguns habitatges o col·lectius vulnerables a la calor, com escoles o hospitals, és indiscutible que en molts casos cal fer servir alguna mena de climatització. Però, cada espai té necessitats diferents.

 

La climatització va més enllà de controlar la temperatura. També influeixen la humitat, la temperatura de les superfícies, la circulació de l’aire i factors personals com l’activitat física o la roba.

 

La climatització va més enllà de controlar la temperatura. També influeixen la humitat, la temperatura de les superfícies, la circulació de l’aire i factors personals com l’activitat física o la roba. Per això, mesures com l’aïllament de façanes i cobertes, la ventilació natural, l’ús de ventiladors o vanos, una vestimenta adequada o evitar l’activitat física en les hores de més calor, també contribueixen al confort. Alhora, els experts recorden que no cal mantenir els habitatges a temperatures excessivament baixes a l’estiu, com tampoc s’haurien de sobreescalfar a l’hivern: el cos humà és capaç d’aclimatar-se gradualment a les condicions ambientals. Els biòlegs sabem que els receptors sensorials relacionats amb la temperatura s’aclimaten als canvis estacionals.

Podríem pensar en baixar la temperatura dels edificis o les ciutats amb solucions basades en la natura. En un estudi fet a la ciutat d’Atenes es va trobar que les cobertes verdes baixaven 2⁰C la temperatura dels edificis. Dins la ciutat, les zones menys afectades per l’efecte illa de calor són justament aquelles on hi ha més parcs o vegetació. Per tant, incrementar la vegetació urbana, crear ombres, recuperar espais verds o enverdir terrats i cobertes pot contribuir de manera significativa a reduir la temperatura ambiental.

Totes aquestes accions contribueixen, i cal tenir-les en compte, però potser en alguns edificis no són suficients per gestionar l’adaptació a l’escalfament global i cal climatització. Aleshores, en primer lloc, cal tenir en compte que la climatització va més enllà del confort tèrmic, és també una qüestió de salut. Un sistema ben dissenyat i mantingut contribueix a garantir la qualitat de l’aire interior mitjançant la filtració, el control de la temperatura i de la humitat i una ventilació adequada. Per contra, una instal·lació deficient o sense manteniment pot comprometre el benestar i la salut dels ocupants, provocant infeccions o exacerbació de malalties respiratòries, entre altres.

Tot apunta que, a curt termini, la climatització és necessària especialment en determinats contextos, especialment per protegir les persones més vulnerables. Però que cal tendir a fer edificis més eficients davant l’augment previst de les temperatures. La tendència europea no és multiplicar els aparells individuals d’aire condicionat, sinó avançar cap a xarxes urbanes de fred i calor que aprofitin recursos locals —aigua de mar, rius, geotèrmia, calor residual o energia renovable— per refrigerar barris sencers amb menys consum energètic i menys emissions. Ciutats com Barcelona, París, Estocolm, Hèlsinki o Copenhaguen ja les consideren una peça clau de les seves estratègies de descarbonització. A Espanya, la transposició d’una directiva comunitària preveu que els municipis de més de 45.000 habitants elaborin plans locals de fred i calor. Així, la climatització deixarà de ser una qüestió exclusivament privada per esdevenir també un element de planificació urbana.

En conseqüència, es plantegen interrogants sobre com i qui n’ha d’assumir la responsabilitat de la reducció de l’impacte ambiental de la refrigeració; mentre que l’espai públic depèn de les administracions, l’accés a la climatització dels espais privats correspon als ciutadans i no és igual per a tothom. La normativa europea impulsa una nova manera d’entendre aquests serveis; d’una banda limita progressivament l’ús de determinats gasos refrigerants fluorats i promou equips més eficients i refrigerants menys contaminants. D’una altra banda, les administracions hauran de facilitar l’adaptació dels col·lectius i habitatges més vulnerables.

La tendència és, doncs, avançar cap a sistemes col·lectius capaços de proporcionar fred a l’estiu i calor a l’hivern a escala de barri o de districte. Però, en l’entretant, aquesta lògica també es pot aplicar als edificis comunitaris: des del punt de vista energètic i climàtic, és més eficient disposar d’un sistema compartit que no pas que cada habitatge tingui el seu propi aparell. Si, a més, aquests sistemes funcionen amb energies renovables, com ara l’energia solar, es contribueix a descarbonitzar la refrigeració. De fet, encara que les plantes superiors d’un edifici pateixin més la calor, el problema de l’escalfament de la coberta afecta el conjunt de l’immoble.

Per tant, el debat no se centra en aire condicionat sí o no. La contaminació produïda pels aires condicionats necessaris en alguns casos davant l’escalfament global no té una solució que vingui d’una sola acció. El futur passa per combinar mitigació i adaptació: edificis més eficients, equipats amb sistemes de refrigeració descarbonitzats, xarxes urbanes col·lectives de fred i calor; i una major integració de la natura en les ciutats. I, mentrestant, cal garantir l’existència de refugis climàtics accessibles i oberts durant els períodes de màxima calor, inclòs el mes d’agost.

 

Cristina Junyent. Vocal de la junta de Govern del CBC. Doctora en biologia i divulgadora científica.

 

Fotografia de capçalera publicada a SMC.es / PxHere