2026, l’any amb tres COP ambientals: per què tres i quin és el seu valor real?

Les Conferències de les Parts (COP) són els òrgans de decisió de les principals convencions ambientals de les Nacions Unides; reuneixen els estats que han ratificat cada acord per avaluar-ne l’aplicació, revisar els avenços i negociar noves mesures.

El 17 d’agost vinent se celebrarà a Ulaanbaatar (Mongòlia) la COP17 sobre desertificació de la UNCCD (Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació). Des del 2001, aquestes cimeres es convoquen de manera biennal. El mateix succeeix amb la COP17 del Conveni sobre la Diversitat Biològica (CDB), que té lloc cada dos anys des del 2000 i que començarà el 19 d’octubre a Erevan (Armènia). Per tancar el calendari anual, a partir del 9 de novembre a Antalya (Turquia) —sota copresidència d’Austràlia— tindrà lloc la COP31 sobre canvi climàtic de la UNFCCC (Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), que manté la periodicitat anual, excepte la interrupció de la pandèmia el 2020. Aquest calendari paral·lel posa de manifest la coexistència de tres grans règims ambientals globals, encara amb coordinació limitada entre ells, i obre el debat sobre una possible integració més gran.

Per respondre a aquestes i altres qüestions, el Science Media Centre Espanya (SMC) va organitzar una sessió informativa amb tres experts amb àmplia experiència en aquestes convencions: Alicia Pérez-Porro, biòloga i responsable d’Interacció Política i Relacions Institucionals del CREAF; Sergio Vicente-Serrano, professor d’investigació a l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC), especialista en sequeres; i Víctor Castillo Sánchez, professor d’investigació al CEBAS-CSIC i director del grup de Conservació de Sòls i Aigua. Des del CBC també s’hi incorpora la visió de Gisela Loran, biòloga especialitzada en restauració ecològica i amb experiència en COP de canvi climàtic. De les seves aportacions s’analitzen l’origen de les convencions, el marc actual de cada una i, finalment, el seu valor i limitacions.

Les tres grans convencions ambientals de l’ONU: clima, biodiversitat i desertificació

COP de Canvi Climàtic

En el cas del canvi climàtic, la COP és l’òrgan suprem de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), adoptada el 1992. La primera reunió es va celebrar a Berlín el 1995 i des d’aleshores té periodicitat anual. Aquest procés ha donat lloc a acords clau com el Protocol de Kyoto (1997) i l’Acord de París (2015), que fixa l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura global. El referent científic és l’IPCC, que avalua el coneixement sobre escalfament global, impactes i opcions de mitigació. El marc actual és l’Acord de París, que estableix el límit d’1,5 °C, amb 2 °C com a escenari de risc, en un context de responsabilitats desiguals i impactes especialment greus als països més vulnerables.

COP de Diversitat Biològica

La Convenció sobre la Diversitat Biològica (CDB), aprovada a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 i en vigor des de 1993, va ser el primer acord global que aborda la biodiversitat en totes les seves dimensions: gens, espècies i ecosistemes. Els seus objectius són conservar la biodiversitat, garantir-ne l’ús sostenible i assegurar un repartiment just dels beneficis dels recursos genètics. La seva COP impulsa compromisos internacionals com el Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Montreal (2022), orientat a frenar la pèrdua de biodiversitat i restaurar ecosistemes. El seu referent científic és l’IPBES, que analitza l’estat dels ecosistemes i les causes de la seva degradació. El Marc de Kunming-Montreal estableix objectius com protegir i restaurar el 30% del planeta, reduir la contaminació i el malbaratament, reformar subsidis perjudicials i incrementar el finançament global fins als 200.000 milions de dòlars anuals.

COP De la Lluita contra la Desertificació

La Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (UNCCD) va néixer davant la preocupació per la degradació de les terres i els impactes de la sequera. Tot i un primer pla d’acció el 1977, els informes posteriors van mostrar que el problema continuava avançant. Impulsada per la Cimera de Rio de 1992, es va adoptar el 1994 i va entrar en vigor el 1996. La seva COP treballa per la gestió sostenible del sòl, la restauració de terres degradades i la resposta a la sequera. La convenció integra evidència de l’IPCC i l’IPBES, juntament amb mecanismes científics propis, per abordar la degradació dels ecosistemes terrestres. A diferència de biodiversitat i clima, no fixa un únic objectiu global numèric, sinó que opera mitjançant plans nacionals. En els darrers anys ha reforçat el concepte de neutralitat en la degradació de terres i la restauració d’ecosistemes.

Aquesta arquitectura institucional, amb tres convencions separades però paral·leles, ajuda a entendre per què les COP no s’han fusionat en una única cimera global, malgrat compartir un mateix marc ambiental. Les tres COP no s’han unificat perquè corresponen a convencions internacionals diferents, amb orígens, objectius i governs propis, i perquè cadascuna opera amb una comunitat científica i política específica. Aquesta separació permet avançar a ritmes diferents i evita bloquejos polítics creuats, ja que els interessos dels països no són els mateixos en clima, biodiversitat i desertificació. Tot i que això genera fragmentació i problemes de coordinació, fusionar-les requeriria renegociar tres tractats globals i avui es considera políticament inviable, per la qual cosa s’opta per millorar la coordinació entre règims en lloc d’unificar-los.

A més de les tres grans COP més conegudes —clima, biodiversitat i desertificació— el sistema de Nacions Unides inclou altres convencions ambientals que també celebren conferències de les parts pròpies, centrades en problemes més específics però igualment rellevants. És el cas del Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents, el Conveni de Basilea sobre residus perillosos, el Conveni de Rotterdam sobre el comerç de productes químics perillosos o el Conveni de Minamata sobre el mercuri. Totes aquestes COP aborden riscos ambientals concrets, des de la contaminació química fins a la gestió de residus, però no tenen el mateix pes polític ni la mateixa visibilitat pública que les tres grans convencions, que es consideren els pilars del sistema ambiental global perquè tracten els grans equilibris del planeta: el clima, la biodiversitat i els sòls.

El valor de les COP

Totes tres convencions es fonamenten en mecanismes científics internacionals que orienten les decisions polítiques. A diferència d’altres sistemes internacionals, no hi ha sancions directes per incompliment, però sí conseqüències indirectes, com la pèrdua d’accés a finançament o suport tècnic. El sistema es basa sobretot en la transparència, la revisió entre iguals i la pressió política. Tot i les seves limitacions, les COP són espais necessaris de trobada entre estats. Permeten la negociació directa entre representants polítics i equips tècnics, i afavoreixen dinàmiques de confiança difícils de replicar en formats virtuals. Els debats que s’hi produeixen contribueixen a fer avançar les polítiques i a mantenir els reptes en l’agenda pública, encara que sovint s’arribi només a acords de mínims, aquests són preferibles a la inacció; han frenat tendències més negatives. També tenen un valor de transparència i de comunicació global, ja que fan visible el procés de negociació internacional.

En el fons, les COP reflecteixen debats estructurals sobre el model energètic i econòmic global. El repte no és només acordar, sinó implementar. I en les solucions, el sector privat hi té un paper clau: no és un actor aliè, sinó part de la solució, tot i que sovint necessita incentius i informació per actuar en favor de la conservació. Cal continuar avançant, perquè els compromisos són només el primer pas. Encara que s’apliquessin íntegrament, els impactes continuarien durant dècades per la inèrcia del sistema climàtic i ecològic.

Hem estat capaços d’alterar profundament els sistemes naturals, però encara no de revertir-los. Per al clima, cal reduir els combustibles fòssils; per a la biodiversitat, avançar cap al 30:30:30 amb restauració i protecció dels oceans; i per a la desertificació, aturar la degradació del sòl i restaurar terres amb gestió sostenible. Al centre de tot plegat hi ha una idea de fons: la creença que la natura està al servei de l’ésser humà, sense assumir que en formem part i en depenem.

 

Cristina Junyent. Vocal de la junta de Govern del CBC. Doctora en biologia i divulgadora científica.