Altamira és una pel·lícula dirigida per Hugh Hudson amb Antonio Banderas (Marcelino Sanz de Sautuola), Golshifteh Farahani, Allegra Allen (María), Rupert Everett, Pierre Niney, Clément Sibony (Émile Cartailhac), Nicholas Farrell, Irene Escolar, Henry Goodman i Tristán Ulloa, de protagonistes.

El guió del film és de l’Olivia Hetreed i José Luís López-Linares. La música és de Mark Knopfler i Evelyn Glennie, la fotografia de José Luís Alcaine i el muntatge de Pia Di Ciaula.

El llargmetratge tracta sobre el descobriment de les pintures rupestres de la cova d’Altamira, anomenada “La Capella Sixtina de l’art rupestre”, i que està ubicada en el municipi de Santillana de Mar (Cantàbria).

El 1868 Modesto Cubillas Pérez (1820-1881), un treballador del terratinent Marcelino Sanz de Sautuola (1831-1888), va descobrir, mentre caçava, l’entrada d’una cova on el seu gos hi havia quedat atrapat. Cubillas li va comentar a Sanz de Sautuola la seva troballa. Aquest hi va anar diverses vegades. Però no fou fins al 1879 quan en una visita que hi va fer junt amb la seva filla Maria Sanz de Sautuola (1871-1946), ella va descobrir les famoses pintures rupestres d’aquella cova.

Marcelino Sanz de Sautuola (Antonio Banderas en la pel·lícula), va estudiar dret a la universitat de Valladolid, però al llarg de la seva vida es va interessar més pels estudis de ciències naturals, arqueologia, antropologia i sobretot per la prehistòria. Era evolucionista i seguidor dels treballs de Charles Darwin (1809-1882).

El 1878 Sanz de Sautuola va assistir a l’exposició universal de París. Allà va visitar el pavelló antropològic i també va conèixer l’arqueòleg francès Émile Cartailhac (1845-1921) el qual, més tard, va desconfiar de l’autenticitat de les pintures d’Altamira.

Marcelino Sanz de Sautuola va divulgar el descobriment de la seva filla. Inicialment, la troballa va causar un gran impacte social i científic i una sensació d’admiració i de reconeixement d’haver efectuat una gran descoberta. Es parlava de pintures d’uns 15.000 anys d’antiguitat. Fins i tot el rei Alfonso XII (1857-1885) va visitar la cova i va poder admirar les pintures. Actualment es pensa que tenen uns 35.000 anys.

No obstant això, les enveges, el fanatisme religiós i la ignorància aviat van aparèixer. Per una banda, es dubtava que gent tant “primitiva” pogués fer aquelles pintures i, per altra banda, moltes autoritats religioses ho posaven en qüestió. La teoria de l’evolució de Charles Darwin les feia anar de corcoll des de la publicació del seu llibre “L’origen de les espècies” (1859). Deien que Altamira atacava l’Església i parlaven de Sanz de Sautuola com el nou heretge.

En el IX Congrés Internacional d’Antropologia i Arqueologia de Lisboa, celebrat el 1890, Marcelino Sanz de Sautuola va presentar-hi el seu descobriment. Molts dels congressistes van dubtar de l’autenticitat de les pintures. Li van arribar a dir que no eren autèntiques i que les havia falsificat. Un dels que més el van atacar fou l’arqueòleg francès Émile Cartailhac (Clément Sibony en el film).

A partir d’aquell moment Marcelino Sanz de Sautuola va caure en descrèdit i tant ell com les pintures van caure en l’oblit. Ara bé, uns quants anys més tard, es van descobrir pintures semblants a les d’Altamira en coves franceses i arran d’aquest fet es va poder demostrar l’autenticitat de les d’Altamira i dels treballs de Sanz de Sautuola.

Émile Cartailhac va reconèixer el seu error. De fet, el 1902 es va voler disculpar amb Marcelino Sanz de Sautuola. Malauradament, les seves excuses van arribar tretze anys massa tard perquè Sanz de Sautuola havia mort el 1889. Tot i això, Cartailhac va ser prou honest per publicar el 1902 l’article “La grotte d’Altamira, Espagne. Mea culpa d’un sceptique”, en el qual públicament reconeixia la seva equivocació i l’autenticitat de les pintures rupestres d’aquella cova.

La cinta narra el que hem comentat i és un bon recurs didàctic per a debatre sobre la incidència del fanatisme religiós o l’enveja en la ciència. També és útil per comentar les figures de Marcelino Sanz de Sautuola i Emile Cartailhac i per tot allò que estigui relacionat amb Altamira i l’art rupestre.

Acabarem amb la frase que la pel·lícula atribueix a Pablo Picasso: “Después de Altamira todo es decadència. No hemos inventado nada”.

Eduard J. Chifré i Petit