“Simbyotic earth” Documental sobre la biòloga Lynn Margulis (2018)
Symbiotic Earth és un documental dirigit i narrat per John Feldman i produït per Susan Davies sobre la biòloga Lynn Margulis. La música és de Sheila Silver, Ann Ellsworth, Steve Gorn i Godfrey Nelson i el muntatge de John Feldman.
Sybiotic Earth és un excel·lent film sobre la vida i obra científica de la Dra. Lynn Margulis (1938-2011). El seu nom de soltera era Lynn Petra Alexander. El 1957, quan tenia 19 anys, es va casar amb l’astrònom Carl Sagan (1934-1996) amb qui va tenir dos fills i de qui es va divorciar el 1965. Posteriorment, el 1967 es va casar amb el cristal·lògraf Thomas Margulis amb qui també va tenir dos fills i de qui es va acabar divorciant el 1980.
Tot i que mai li van atorgar el premi Nobel, la Dra. Margulis al llarg de la seva carrera científica, va ser objecte de diversos reconeixements. El 1999 el president dels EUA Bill Clinton li va atorgar la Medalla Nacional de Ciència i va ser distingida com a Dra. honoris causa per part de diverses universitats, entre elles la Universitat Autònoma de Barcelona (2007).
La cinta ens mostra les diverses aportacions de la Dra. Margulis a l’estudi de l’evolució, la genètica i la microbiologia, ja sigui a través de testimonis de la mateixa Lynn Margulis, com d’altres científics que la van conèixer i tractar. Malauradament, Margulis no va poder veure el documental acabat perquè va morir abans de la seva finalització.
El documental Symbiotic Earth també destaca la tasca docent que la Dra. Margulis va dur a terme com a professora de diverses universitats i la gran quantitat de publicacions científiques que va escriure al llarg de la seva carrera professional.
Als anys seixanta del segle passat la Dra. Lynn Margulis va postular que la simbiosi era un factor clau en l’evolució de les espècies. Va ser la principal impulsora de la classificació de l’ecòleg Robert Whittaker (1920-1980) dels éssers vius en cinc regnes.
Junt amb el científic James Lovelock (1919-2022) van desenvolupar la teoria Gaia basada en què la vida a la terra està interconnectada i és interdependent. La Terra es comporta com un gran superorganisme. Els éssers vius, l’atmosfera, els mars i la terra estan estretament vinculats permetent així la continuïtat de l’existència de la vida en el planeta.
Per acabar aquest text sobre Symbiotic Earth comentarem que hi ha diversos conceptes assenyalats en el documental que són excel·lents recursos pedagògics per a tractar temàtiques relacionades amb l’evolució. En destacarem els següents:
- La simbiosi com a impuls de l’evolució.
- L’article de Lynn Margulis “On the origen of mitosing cells”, que va publicar com a Lynn Sagan el 1967.
- El Neodarwinisme.
- Les mutacions aleatòries i la seva influència en l’evolució.
- Els treballs del naturalista francès Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829).
- La teoria de l’evolució de Charles Darwin (1809-1882).
- Richard Dawkins i la seva publicació de 1976 “The Selfish Gene” (El gen egoista), on assenyala que són els gens els que impulsen l’evolució.
- La cèl·lula com a unitat de vida a la terra.
- Com es va passar de cèl·lules bacterianes sense nucli a cèl·lules amb nucli.
- La teoria de l’endosimbiosi seriada de Lynn Margulis.
- La formació dels cloroplasts i els mitocondris a partir dels cianobacteris i els bacteris, respectivament.
- La malaltia de Lyme, causada per bacteris a través de picades de paparres.
- La micorriza una simbiosi de plantes i fongs.
- Els líquens, simbiosi d’algues i fongs.
- El determinisme genètic.
- L’Autopoesi, és a dir la capacitat d’un sistema molecular de reproduir-se.
- Projecte Genoma humà.
- Concepte de gen.
- Què és la vida?
- Els gens saltarins o transposons descoberts per Barbara McClintock (1902-1992). Són segments d’ADN que es poden moure i tornar a inserir en diversos llocs del genoma de la cèl·lula. McClintck va guanyar el 1983 el Premi Nobel de Medicina per aquest descobriment.
- L’Epigenètica.
- Simbiogènesi: la simbiosi que porta a nous tipus d’evolució.
- La vida a la terra com a producte de la simbiosi.
- Com va arribar l’oxigen a l’atmosfera.
Eduard J. Chifré i Petit





