“The Man Who Knew Infinity” és una pel·lícula basada en fets reals i dirigida per Matthew Brown, protagonitzada per Dev Patel (Srinivasa Ramanujan), Jeremy Irons (Godfrey Harold Hardy), Toby Jones (John Edensor Littlewood), Devika Bhise, Jeremy Northam, Stephen Fry, San Shella, Malcolm Sinclair, Raghuvir Joshi i Dhritiman Chatterjee.

El guió és de Matthew Brown i està basat en la novel·la “The Man Who Knew Infinity”, de Robert Kanigel. La música és de Coby Brown, la fotografia de Larry Smith i el muntatge de JC Bond.

“The Man Who Knew Infinity” és un llargmetratge sobre l’estada al Trinity College de Cambridge del matemàtic hindú, Srinivasa Ramanujan (1887-1920), interpretat per Dev Patel en el film. Ramanujan va arribar al Trinity College poc abans de l’inici de la I Guerra Mundial i va retornar a l’Índia un cop acabada aquella guerra.

Durant l’estada de Ramanujan a Cambridge va treballar amb el matemàtic Godfrey Harold Hardy (1877-1947), Jeremy Irons en la pel·lícula. També va estar en contacte amb els matemàtics, John Edensor Littlewood (1885-1977) i Sir Bertrand Russell (1872-1970).

Srinivasa Ramanujan era d’una família molt humil, quasi no disposava de paper per escriure les seves fórmules i equacions matemàtiques i per estalviar-ne, les havia d’anotar a terra utilitzant guix.

Tot i tenir una formació molt bàsica en matemàtiques, Ramanujan tenia un talent extraordinari per aquesta matèria. Podríem dir que era un Mozart (1756-1791) de les ciències exactes. Amb Harold Hardy van realitzar diversos treballs els quals van contribuir en gran manera al progrés de les matemàtiques. Tot i que eren dues persones molt diferents, Ramanujan considerava que el seu talent per aquella matèria li venia de Déu. En canvi Hardy era ateu.

Entre les aportacions de Ramanujan a les matemàtiques esmentarem les que va fer a “La teoria dels números”, les sèries o les fraccions contínues. Amb el suport de Hardy, va aconseguir publicar diversos treballs.

Tot i el rebuig inicial que va haver de suportar a Cambrige per la seva condició d’hindú, gràcies a G. H. Hardy i a J. E. Littlewood, va aconseguir que els seus mèrits fossin reconeguts en aquella universitat motiu pel qual fou admès a la Royal Society i al Trinity College.

També es fa referència a la pel·lícula a una anècdota relacionada amb el número 1729. Hardy li comenta a Ramanujan que ha agafat un taxi amb un número molt avorrit, el 1729. Aquell el contradiu i li comenta que: “És un número molt interessant, donat que és el menor número que pot ser escrit de dues formes diferents com a suma de dos cubs”.

Des d’aquell moment el 1729 se l’anomena el número de Ramanujan i Hardy.

Srinivasa Ramaujan va haver de fer front al racisme i al menyspreu de molts científics per ser hindú, així com a la incomprensió de la seva mare que s’oposava a què marxés de l’Índia. Tot ho va aconseguir superar. Tanmateix, no va poder vèncer la tuberculosi, malaltia que va contraure a Cambridge i que li provocà prematurament la mort als 32 anys, poc després del seu retorn a l’Índia. El 26 d’abril de 2025 es compliran 105 anys del seu traspàs.

Cal dir també que uns estudis fets l’any 1994 sobre l’historial mèdic de Ramanujan van suggerir la possibilitat que fos una amebosi hepàtica la malaltia que va posar fi a la seva vida.

L’any 1976 es va descobrir un quadern perdut de Ramaujan amb noves fórmules del seu últim any de vida. Se li va donar el mateix valor que van tenir uns fragments de música de Beethoven (1770-1827) que es van trobar amb posterioritat a la mort del compositor i que es va dir que formarien part de la seva desena simfonia.

“The Man Who Knew Infinity” és un llargmetratge molt adequat per a tractar temàtiques relacionades amb el funcionament, a principis del segle passat, del Trinity College de Cambridge, les matemàtiques o malalties com la tuberculosi i l’amebosi. També és útil per a debatre sobre el racisme i les relacions entre ciència i religió.

Acabarem aquest text amb la frase del matemàtic i filòsof Bertrand Russell reproduïda a l’inici del film: “Les matemàtiques, ben vistes, no només posseeixen la veritat, sinó també una bellesa suprema”.

 

Eduard J. Chifré i Petit