La paradoxa d’Antares és un llargmetratge dirigit per Luís Tinoco, protagonitzat per Andrea Trepat (Dra. Alexandra Baeza), Aleida Torrent, Jaume de Sans i David Ramírez.

El guió del film és de Luís Tinoco, la música d’Arnau Bataller, la fotografia de Luís Tinoco i el muntatge de Frank Gutiérrez i Luís Tinoco.

La doctora Alexandra Baeza (Andrea Trepat) és una astrofísica que treballa en el radiotelescopi d’una universitat. La seva tasca està íntegrament relacionada amb el desenvolupament del projecte “SETI”, inicials en anglès de “Search for extra terrestrial intelligence”. L’objectiu del “SETI” és la recerca d’intel·ligència extraterrestre mitjançant la captació amb radiotelescopis de senyals provinents de l’espai. Baeza forma part d’un petit equip universitari que compta amb molt pocs mitjans per desenvolupar aquesta tasca.

Alexandra des de molt petita ha estat fascinada per l’astronomia i per saber si a l’univers hi ha vida intel·ligent fora del nostre planeta. Ho ha sacrificat tot, família, amics i carrera professional per descobrir possibles evidències de vida intel·ligent a l’espai. L’únic que sempre ha tingut al seu costat en aquesta tasca ha estat el seu pare.

Una nit que la Dra. Baeza està sola en el radiotelescopi, aquest capta un senyal provinent de l’espai, d’una àrea propera a Antares, un estel que es troba a la constel·lació d’Escorpí. Sap que abans d’atribuir el seu origen a vida intel·ligent d’un altre planeta ha de posar en marxa un protocol per comprovar que el senyal no tingui un origen terrestre o provingui d’un satèl·lit o d’escombraries espacials. Ho ha de fer ràpidament, abans no es perdi el senyal.

Malauradament per Alexandra, el dia que tot això succeeix, a més de trobar-se sola, es produeix una gran tempesta que posa en greu perill el radiotelescopi. A més a més, la seva germana li comunica que el seu pare, que està greument malalt de càncer, es troba molt a prop de la mort.

Tot i que es posa en contacte per telèfon i telemàticament amb altres membres del seu equip, quasi ningú li fa cas. Li diuen que desconnectí el telescopi perquè no sigui malmès per la tempesta i que se’n vagi a acompanyar al seu pare en els darrers moments de la seva vida. Fins i tot el seu cap li mana que aturi l’activitat del radiotelescopi. Només aconsegueix que un becari del seu equip d’astrònoms col·labori, a distància, amb ella.

Alexandra Baeza ha de decidir si desconnecta el radiotelescopi, per evitar que la tempesta el pugui fer malbé i se’n va al costat del seu pare en els darrers instants de la seva vida o bé, jugant-se la seva carrera professional, es queda en el radiotelescopi, desobeint el seu ca i fent el seguiment del senyal que ha rebut.

La Dra. Baeza sap que un senyal com el que ha rebut mai s’ha detectat en lloc del món i que de ser autèntic seria un dels descobriments més grans que la ciència hauria fet mai. A més respondria definitivament la pregunta que s’ha fet des de petita: hi ha vida intel·ligent a l’univers, fora del nostre planeta?

La Paradoxa d’Antares és un bon recurs pedagògic per tractar temàtiques relacionades amb la recerca de vida intel·ligent fora del nostre planeta, per debatre sobre les relacions entre ciència i societat o els pocs mitjans que es dediquen a la recerca científica a casa nostra. Igualment, és interessant per saber en què consistia el projecte “SETI” que avui es troba en “standby”.

També és un llargmetratge molt adequat per a conèixer les relacions que es donen entre els científics i entre aquests i llurs famílies i amics, la tasca dels becaris o com pot d’absorbent ser la feina dels homes i dones de ciència quan estan a punt de fer un descobriment molt important.

Per conèixer la decisió que prendrà la Dra. Alexandra Baeza cal que vegeu la pel·lícula. La Paradoxa d’Antares no us deixarà indiferents.

 

Eduard J. Chifré i Petit