“Sister Kenny” és un film dirigit per Dudley Nichols, protagonitzat per Rosalind Russell (Elizabeth Kenny), Alexander Knox, Dean Jagger, Philip Merivale, Beulah Bondi, Charles Dingle, John Litel, Doreen McCann, Fay Helm, Charles Kemper i Dorothy Peterson.

El guió del film és de Dudley Nichols, Alexander Knox i Mary McCarthy i està basat en el llibre “And they Shall Walk” escrit per Elizabeth Kenny amb la col·laboració de Martha Ostenso.

La música és d’Alexandre Tansman, la fotografia de George Barnes i el muntatge de Dudley Nichols.

Pel·lícula sobre la infermera australiana Elizabeth Kenny (1880-1952), interpretada en el llargmetratge per Rosalind Russell. Durant la primera meitat del segle passat Kenny va treballar d’infermera, primer a Austràlia i posteriorment als EUA. Eren uns anys en els quals les dones difícilment podien estudiar per ser metgesses.

Elisabeth Kenny també va col·laborar com a infermera amb l’exèrcit australià durant la I Guerra Mundial. Per la seva tasca en aquell conflicte li van atorgar el títol de “Sister”. No era una distinció religiosa, era el reconeixement que en aquells anys, s’atorgava a una infermera molt qualificada.

Abans d’aquella Elizabeth Kenny va començar a exercir la seva professió a Nova Gal·les del Sud, en l’àmbit rural. Pensava que la seva feina en aquell sector seria més útil que no pas en un hospital, donat que allà on vivia hi havia grans extensions de terreny amb molt pocs metges.

Sister Kenny va tractar nens i nenes amb paràlisi infantil (poliomielitis). Kenny va desenvolupar un mètode que consistia a embolicar les parts afectades per la paràlisi amb compreses calentes i humides, sense immobilitzar les extremitats. Més tard, un cop passada la fase aguda de la malaltia, reeducava els músculs afectats perquè tornessin a funcionar amb normalitat.

Amb la seva tècnica la infermera Kenny va aconseguir moltes més guaricions i menys efectes secundaris que el tractament convencional que es basava a immobilitzar amb guix i equips ortopèdics les extremitats afectades per la pòlio. Aquesta teràpia produïa forts dolors als nens i nenes que patien aquella malaltia. La seva recuperació era molt difícil i complicada i sovint els deixava greus seqüeles físiques que limitaven molt els seus moviments.

Kenny mai va aconseguir que el seu mètode de tractament de la pòlio fos acceptat per les autoritats mèdiques d’Austràlia ni dels EUA. La van arribar a titllar de xarlatana, farsant i curandera. Tot i que al llarg de la seva vida va obrir moltes clíniques, tant a Austràlia com als EUA, per tractar aquesta malaltia, moltes li foren clausurades a instàncies de les altes jerarquies mèdiques.

No obstant això, molts metges van acabar utilitzant, amb èxit, el mètode Kenny en els seus pacients de poliomielitis, sobretot a Minneapolis (EUA) on el van aplicar en una epidèmia de pòlio que s’hi havia declarat.

El 1950, el president dels EUA Harry Truman (1884-1972) va signar una llei del Congrés d’aquell país que permetia a Elizabeth Kenny entrar i sortir dels Estats Units sense visat. Aquest fet era molt inusual en aquell país.

Llargmetratge molt adient per recordar la figura i la tasca de la infermera Elizabeth Kenny i molt adequat per a tractar temàtiques relacionades amb les relacions entre metges i infermeres.

També és un bon recurs pedagògic pel coneixement dels estralls que han causat les epidèmies de pòlio al llarg del temps i els tractaments que es van aplicar als nens i nenes afectats. Igualment, és útil per rememorar el que va significar, a partir dels anys cinquanta del segle passat, el descobriment i aplicació de les vacunes per combatre aquella malaltia amb èxit.

 

Eduard J. Chifré i Petit