La necessària protecció dels grans carnívors a Espanya
Eduardo Martínez Garcia, Biòleg Col·legiat 6.278-C. Secretari de la Junta de Govern del Col·legi de Biòlegs de Catalunya.
Jordi Ticó Grau, Naturalista.
(versió en castellà en format pdf)
Aquests dies, l’estatus legal del llop està sent revaluat. Aquesta espècie que va passar d’alimanya a entrar a moltes llars per la televisió dels anys 1970 podria quedar protegida per la legislació nacional, amb fortes implicacions per a la seva gestió i la de les explotacions ramaderes de l’Espanya Rural. Tot i que la presència d’aquesta espècie és poc significativa, Catalunya té els seus propis “llops” i potser se n’albiren de nous en poc temps.
El llop és un animal present a moltes cultures humanes, a totes amb les quals ha conviscut al llarg de la història, i la prehistòria, sovint encarnant el “mal”. Tot i estar emparentat amb el gos, l’animal domèstic i “fidel” company dels humans, les relacions del llop amb la nostra espècie i societats ha estat sempre difícil. Els seus hàbits depredadors, com a caçador grupal, li permeten atacar animals més grans que ell i abatre’ls amb èxit, i entre aquests, també els ramats d’herbívors explotats pels humans per obtenir carn i altres productes. Aquest comportament ha portat a declarar-li una guerra oberta que pot derivar a la seva extinció.
El passat 4 de febrer la Comisión Estatal Para el Patrimonio Natural y La Biodiversidad [1], òrgan consultiu i de coordinació amb l’Administració General de l’Estat i l’Autonòmica, va aprovar la modificació del seu estatus legal per a tota Espanya, incloent-lo al Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial (LESRPE) [2]. Aquesta incorporació està pendent de publicació al BOE i tanmateix s’ha endegat una consulta pública [3] abans de l’aprovació definitiva, a la qual es convida els Col·legis de Biòlegs a participar.
Estatus actual i futur
Fins a l’any 1994 va ser catalogat com a Vulnerable per l’IUCN [4],[5], i a partir de llavors, gràcies a canvis en les nostres poblacions, l’ús del sol i els programes de reintroducció, la població mundial de llops va començar una lenta recuperació que permeté la seva consideració com espècie de Preocupació Menor a escala global [6], Quasi Amenaçat NT a Espanya [7], tot i que algunes de les poblacions estan molt aïllades i desconnectades dels nuclis principals de l’espècie, i en Perill Crític.
La situació i estatus de protecció del llop a la península Ibèrica es pot qualificar, com a mínim, de confusa. La normativa el qualifica d’espècie protegida al Sud del riu Duero [8], però com a cinegètica des d’aquest al Nord [9],[10], [11], [12], excepte a Astúries [13], considerat no cinegètic; al País Basc, on és declarat d’interès especial [14] i a Navarra [15], on es considera extingit. El seu estatus sembla respondre més a interessos econòmics i socials que a criteris científics.
El fet que al nord del riu Duero estigui catalogada com espècie cinegètica ja suposa un risc per a la conservació d’una espècie necessària per a l’ecosistema (com de fet també podríem afirmar de totes les espècies de la fauna i la flora autòctones), però en el cas del llop també s’autoritzen batudes com a mecanisme de control de les poblacions, fora de l’època de cacera en resposta a possibles danys i reclamacions, no sempre demostrats, el que podria donar lloc a un nombre exagerat de permisos de cacera ateses les poblacions estimades, i per tant sense aplicar criteris científics i sense censos fiables. No es pot oblidar que una part significativa dels atacs, dels quals sovint s’acusa el llop, podrien estar ocasionats per manades de gossos feréstecs, abandonats o nascuts en llibertat. El causant d’aquests danys només es pot determinar si es fan estudis i informes elaborats per professionals acreditats com els biòlegs, dilucidant si han estat espècies autòctones o individus abandonats d’espècies domèstiques, fora de control.
L’anunci del canvi de l’estatus legal d’una espècie tan emblemàtica i carismàtica com és el llop ibèric (Canis lupus signatus) a la península Ibèrica ha estat una notícia molt comentada als mitjans de comunicació. Rebutjada per un sector de la població, en especial el de les zones rurals i implicats en les explotacions ramaderes extensives; però celebrada tant pels col·lectius científics i conservacionistes, com els amants de la natura en general, massa sovint dedicats a activitats laborals que poc tenen a veure amb el món rural. La pressió del moviment conservacionista, de nombroses associacions i dels estudis sobre el llop ibèric elaborats per professionals són els veritables impulsors d’aquest canvi legislatiu, en resposta a la precarietat en la seva gestió i l’evolució de les poblacions d’aquest carnívor.
El llop a Catalunya
La variació en la figura legal i estatus del llop a casa nostra no hauria de suposar cap canvi substancial en les relacions i convivència entre el llop i el medi rural on conviu.
Extingit als anys 1940, es va tornar a observar a Catalunya l’any 2004 [16]. La baixa densitat i reduïda distribució al nostre país limita les poblacions d’aquesta espècie a les comarques centrals dels Pirineus [17]: Cerdanya, Ripollès, Alt Urgell i Berguedà, sense cap tendència clara a l’expansió de l’espècie, tot i algunes observacions a les comarques del Sud. Malgrat que puntualment s’han reclamat alguns danys al ramat per part del llop (i no poques vegades n’han estat responsables els gossos assilvestrats) s’ha tractat sempre, i per ara, de situacions anecdòtiques, que han passat gairebé desapercebudes per la població en general. No és el mateix que ha succeït amb el cas de l’os, que des dels programes de reintroducció [18] iniciats l’any 1996, ha estat rebutjat des d’amplis, o si més no sorollosos, sectors d’activitat tradicional del territori, i contestats, de forma no menys militant i sorollosa per molts altres sectors, interessats en la conservació dels ecosistemes i la protecció del patrimoni natural.
Des de Catalunya no podem desatendre aquest debat sobre el canvi d’estat de protecció del llop, encara que pugui semblar que en l’actualitat podem quedar-ne al marge; res més lluny de la realitat. La presència del llop a Catalunya és una realitat i els atacs, tot i puntuals han de ser indemnitzats, una vegada identificat el responsable, sigui el llop, l’os o els gossos abandonats, posant les mesures adequades per garantir el desenvolupament sostenible de les activitats ramaderes que han modelat el paisatge i els hàbitats de Catalunya, però també el de les espècies autòctones que viuen en el mateix territori i amb les quals cal conviure.
Gestió dels grans mamífers
La gestió de la fauna necessita un estudi professional, massa sovint inexistent i en mans de persones voluntarioses, dels ecosistemes i de les espècies presents en el territori i de les activitats econòmiques que coexisteixen en ell. Totes les parts implicades en la gestió del territori treuen profit dels serveis ecosistèmics oferts, en forma de provisió de recursos materials: béns i aliments; regulació dels fenòmens i processos naturals i de la seva expressió més violenta; serveis culturals i socials, o serveis de suport a tots els anteriors. Pel desenvolupament d’aquests serveis els grans depredadors són clau, són indicadors de la qualitat del medi i sovint reguladors de les poblacions de moltes altres espècies silvestres amb les quals també competeixen els ramats per les pastures. La seva presència ja és indicadora de la qualitat del medi i demostra la seva capacitat per generar els recursos necessaris per suportar les espècies més sensibles, aquelles que necessiten que totes les situades a nivells tròfics inferiors estiguin presents i aportin els fluxos de matèria i energia suficients per mantenir unes xarxes complexes.
La societat és la responsable de conservar els ecosistemes i restaurar-los allà on les activitats anteriors els han malmès, recuperant les espècies que l’han abandonat i reforçant, on calgui, les poblacions. L’experiència i coneixements dels biòlegs, professionals dedicats al coneixement i la gestió dels ecosistemes i els seus components biòtics i abiòtics que els defineixen, són necessaris per assolir aquests objectius, però cal una política decidida que faciliti la implantació de les mesures adequades per millorar la gestió dels conflictes entre les parts interessades: la fauna i flora autòctona del territori i l’aprofitament dels recursos i serveis explotats per la humanitat.
L’Administració, com a organisme responsable d’administrar els recursos del país ha de disposar les eines per evitar, compensar i indemnitzar els danys que la necessària protecció del patrimoni natural pugui ocasionar sobre els béns patrimonials i les activitats econòmiques dels humans que l’exploten de forma sostenible, ajudant-les a conservar uns recursos i serveis que repercuteixen sobre tota la societat. Els biòlegs li hi podem ajudar en el seu disseny.
Però les eines de gestió han d’aplicar-se de forma ràpida i adequada i ajustar-se a les causes i conseqüències patides, evitant que la complexitat en la tramitació, el desconeixement o la tardança en la resolució dels expedients posin en perill els programes de recuperació d’espècies necessàries per a la conservació dels ecosistemes.
Si l’espai és adequat i es donen les condicions adequades, els individus de les espècies no extingides es podran desplaçar per habitar-hi, en una versió biològica de la teoria cinètica dels gasos.
La necessària protecció del llop a la península Ibèrica és inqüestionable [19], com ho és també la de l’os als Pirineus i, qui sap si en el futur també la del xacal (Canis aureus), que ja ensenya el musell pels Alps [20], tal com fa uns anys va fer el llop que, provinent d’Itàlia (Canis lupus italicus) va començar a conquerir l’espai disponible a Catalunya per la seva expansió.
[1] https://www.miteco.gob.es/es/prensa/210204notaprensacomisionestataldepatrimonionaturalydelabiodiversidadr_tcm30-522473.pdf
[2] https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/temas/conservacion-de-especies/especies-proteccion-especial/ce-proteccion-listado-situacion.aspx
[3] https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/participacion-publica/CPP_Mod_RD139_2011.aspx
[4] IUCN (1996). 1996 IUCN Red List of Threatened Animals. IUCN, Gland, Suiza.
[5] Blanco, J.C., González, J. L. (Eds.) (1992). El libro rojo de los vertebrados de España. ICONA, Colección Técnica, Madrid.
[6] IUCN Red List of Threatened Species. Version 2011
[7] Gisbert, J., Palomo, L. J. (Ed.). Atlas de los mamíferos terrestres de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza- SECEM- SECEMU, Madrid.
[8] Directiva 92/43/CEE del Consejo, de 21 de mayo de 1992, relativa a la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres.
[9] Decreto 28/2008, de 3 de abril, por el que se aprueba el Plan de conservación y gestión del lobo en Castilla y León. (BOCyL, 68 de 9 de abril de 2008)
[10] Orden MED/5/2019, de 28 de marzo, por la que se aprueba el Plan de Gestión del Lobo en Cantabria. BOC, 66 de 3 de abril de 2019
[11] DECRETO 297/2008, de 30 de diciembre, por el que se aprueba el Plan de gestión del lobo en Galicia. DOG, 13, 20 de enero de 2009
[12] Ley 9/1998, de 2 de julio, de Caza de La Rioja. BOR 80 de 4 de julio de 1998.
[13] Decreto 23/2015, de 25 de marzo, por el que se aprueba el II Plan de Gestión del Lobo en el Principado de Asturias. BOPA 78, de 6 de abril de 2015.
[14] ORDEN de 2 de marzo de 2020, del Consejero de Medio Ambiente, Planificación Territorial y Vivienda, por la que se modifica el Catálogo Vasco de Especies Amenazadas de Fauna y Flora Silvestre y Marina, y se incluye al lobo (Canis lupus) en la categoría de especie de «Interés Especial». BOPV 51 de 13 de marzo de 2020
[15] Decreto Foral 563/1995 por el que se aprueba el Catálogo de Especies Amenazadas de Navarra. BON 156, de 20 de diciembre de 1995
[16] Garcia-Lozano, C. et al. (2015) Análisis de la disponibilidad de hábitat adecuado para el lobo (Canis lupus) en Cataluña y en los Pirineos Orientales. Pirineos. Revista de Ecología de Montaña. Vol. 170, pp. 1-13
[17] Lampreave, G et al. (2011). El lobo vuelve a Cataluña: historia del regreso y medidas de conservación. Quercus, 302 pp 16-25
[18] https://piroslife.cat/
[19] Trouwborst ,A.(2010) Managing the carnivore comeback: International and EU species protection Law and the return of Lynx, Wolf and Bear to Western Europe. 22:3 Journal of Environmental Law 347-372
[20] Arnold, J (2012) Current status and distribution of golden jackals Canis aureus in Europe. Mammal Review 42(1):1-11