Devil has a name ciencia i cinema

“The devil has a name” (El dimoni té un nom, 2019)

Devil has a name és un llargmetratge d’Edward James Olmos, inspirat en fets reals, protagonitzat per David Strathairn (Fred Stern), Martin Sheen (Ralph Aegis), Kate Bosworth, Pablo Schreiber, Haley Joel Osment, Katie Aselton i Edward James Olmos (Santiago) el qual també és el director del film.

El guió de la pel·lícula és de Robert McEveety. La música és dels compositors Mark Tschanz i Ariel Marx, la fotografia de Reynaldo Villalobos i el muntatge de Robert K. Lambert.

 

Fred Stern (David Strathairn) és un granger de l’estat de Califòrnia (EUA) propietari d’una explotació familiar agrícola que recentment ha perdut la seva dona víctima del càncer. Junt amb el seu capatàs, Santiago (Edward James Olmos), un immigrat que molts anys enrere va falsificar els seus papers per entrar als EUA, han de fer front a una empresa petroliera, la “Shore Oil and Gas Company”, la qual, sense cap mena d’escrúpol, ha contaminat l’aigua del subsol de les seves terres. Aquest fet ha provocat la mort de molts dels seus arbres fruiters.

Tot i les coaccions que Stern rep per part de la petroliera decideix demandar-la. El representa un advocat, Ralph Aegis (Martin Sheen) expert en processos judicials contra grans empreses. No obstant aquesta decisió, tant a ell com a Santiago, els comportarà molts mals de cap i incomprensions per part dels seus veïns.

 

Devil has a name ens mostra imatges de grans extensions d’extracció de petroli, molt properes a camps de conreu, que fan pensar en la gairebé impossible coexistència entre aquestes dues activitats. El film és un bon recurs didàctic per a tractar temàtiques relacionades amb la contaminació ambiental provocada per les companyies petrolieres.

 

Per altra banda, a la pel·lícula també es fa referència al concepte de “Valor present net”. És a dir, si una empresa fent una activitat il·legal, com ara la contaminació d’un camp de cultiu, guanya més diners dels que perdria en un judici per haver fet aquesta  il·legalitat, la continuarà fent perquè li surt rendible.

 

En definitiva, el llargmetratge és una bona eina didàctica per a reflexionar sobre els problemes mediambientals causats per la indústria del petroli, la disjuntiva entre ocupació versus conservació del medi ambient o les extorsions que en ocasions exerceixen les grans corporacions empresarials als petits productors quan aquests els resulten incòmodes.

 

Tanmateix, la pel·lícula és molt adient per debatre sobre les conseqüències de posar els guanys econòmics per davant de la salut de les persones, la sostenibilitat o el canvi climàtic.

 

Finalment, el film també és interessant perquè fa referència a l’anomenada “Illa d’escombraries de l’oceà Pacífic”. Es tracta d’una zona molt gran d’aquell oceà, no massa lluny de les costes de Califòrnia, on es troben una gran quantitat de plàstics, de diverses procedències, surant en aquell indret. Els corrents oceànics els han concentrat en aquell punt del Pacífic.

Darreres notícies