Dog Gone és un film basat en fets reals, dirigit per Stephen Herek, protagonitzat per Rob Lowe (John Marshall), Kimberly Williams-Paisley (Ginny Marshall), John Berchtold (Fielding Marshall), Nick Peine (Nate), Susan Gallagher, Al Mitchell, Rachael Thompson i Michael H. Cole.

El guió del llargmetratge és de Nick Santora i està basat en el llibre de Pauls Toutonghi de títol “Dog gone”. La música és d’Emily Bear, la fotografia de Michael Martinez i el muntatge d’Amy P. McGrath.

El jove Fielding Marhall poc abans de graduar-se en una universitat de l’estat de Virgínia dels EUA decideix adoptar un gos al qual li posa el nom de Gonker. Els pares de Fielding, John i Ginny Marshall, tot i les seves reserves inicials, acaben acceptant el gos com un membre més de la família, en tenen cura i li dediquen totes les atencions possibles.

Els Marshall descobreixen que Gonker té la malaltia d’Addinson. El seu cos no pot produir glucocorticoides. Els símptomes d’aquesta afecció són insuficiència suprarenal, acompanyada de dolors, baixa pressió arterial i coma. Si no es tracten, poden arribar a provocar la mort.

Afortunadament, aquesta malaltia es pot tractar mitjançant una injecció mensual que contingui les hormones que el cos de Gonker no sintetitza. D’aquesta manera es pot resoldre aquest trastorn metabòlic i el gos pot portar una vida normal.

Un dia Fielding, el seu amic Nate i Gonker van d’excursió als Apalatxes. En un moment donat, el gos, que no duia corretja, es perd per la muntanya perseguint una guineu. A partir d’aquí s’inicia la recerca de Gonker. Fielding i els seus pares, organitzen un pla per trobar el gos que inclou cartells, anuncis als diaris i sortides de recerca per la muntanya. Per altra banda, també compten amb l’ajut i solidaritat de molta gent que els dona suport per buscar el gos. Molts saben que si no aconsegueixen trobar aviat Gonker, aquest morirà perquè necessita que li subministrin els medicaments que necessita per viure.

La pel·lícula és un bon recurs didàctic per a tractar temàtiques relacionades amb els gossos com ara els seus costums, els jocs que els agraden, les seves habilitats, la por que tenen a les tempestes amb llamps i trons o les responsabilitats que han d’assolir aquelles persones que decideixen tenir un gos. Fins i tot podem fer una comparació entre el contingut del film i la novel·la de Pauls Toutonghi.

Així mateix, el llargmetratge és molt adequat per a comentar els efectes, símptomes i tractaments possibles de la malaltia d’Addison en els gossos.

No us perdeu els títols de crèdit del final de la pel·lícula. Podreu veure unes imatges curioses dels protagonistes del llargmetratge i de molts membres de l’equip de producció del film amb els seus gossos. Junt amb aquestes imatges també en podreu veure alguna de Fielding Marshall i del seu gos.