ENTREVISTA A Joandomènec Ros, president de l’IEC 

 

“El Col·legi ha fet molt bona feina pel reconeixement social del biòleg”

 

Joandomènec Ros i Aragonès (Barcelona, 1946) és biòleg (1968) i doctor en Biologia (1973) per la Universitat de Barcelona. Des de 1986 és catedràtic d'Ecologia de la UB, ha dirigit (1986-1993) el departament d’Ecologia d’aquesta universitat i prèviament (1981-86) el de la Universitat de Múrcia. En ambdues ha format especialistes en ecologia marina. Així mateix, ha impartit docència de doctorat, màsters i postgraus en una dotzena d'universitats espanyoles, europees, americanes i africanes, sobre Ecologia general, Ecologia marina, Ecologia dels opistobranquis, Oceanografia biològica, Biodiversitat i Ciències ambientals.

 

El seu principal camp de recerca és la biologia i ecologia d'organismes bentònics marins (en especial els mol·luscs opistobranquis) i les comunitats que formen, però també ha treballat en aspectes d’ecologia general, contaminació, conservació de la biodiversitat i altres àmbits de l'ecologia aplicada. Ha publicat més d’un centenar d'articles científics i, com autor, coautor o editor, una dotzena de llibres tècnics,

 

Ha rebut (2006) la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic.

 

Des de 1990 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans: Secretari General, maig 2005 a agost 2009; Vicepresident primer, setembre 2009 a agost 2013, i President, a partir de setembre 2013.

 

Ha traduït un bon nombre de llibres i articles d'ecologia, biologia marina, biologia evolutiva i història de la ciència (principalment de Charles Darwin, Richard Dawkins, G. E. Hutchinson, Stephen Jay Gould i Edward O. Wilson, entre d’altres autors). És un divulgador actiu de l'ecologia i la ciència en general; ha recollit la seva producció d’articles d’opinió i assaig sobre ecologia i medi ambient en els llibres La nostra ecologia de cada dia (Curial, 1995), Trossos de natura inacabats (La Magrana, 1997), Rots de vaca i pets de formiga. Reflexions sobre el medi ambient (Thassàlia, 1999), La natura marradeja (Rubes, 2001), El segle de l’ecologia. Els problemes del medi ambient (i algunes solucions) (Bromera, 2004), i L'altra meitat del medi ambient (Catalònia i Almuzara, 2007; premi Catalònia d'Assaig), i sobre ciència en general en Proposicions il·luminadores i insensates. Reflexions sobre ciència (Empúries, 1999) i exploració, joc i reflexió. Assaigs sobre ciència (Pagès, 2006).

–        Per què es va fer biòleg? Va ser vocacional?

            Totalment. La biologia, especialment la biologia marina, l’evolució, la història natural m’atreien de ben petit, i un coneixement “turístic” i d’afeccionat dels fons marins del coster català, que explorava amb màscara i peus d’ànec des dels primers anys 60 del segle passat, hi van contribuir. 

 

–        Quines característiques creu que ha de tenir el biòleg?

            Gairebé no hauria de dir res, perquè molta altra gent ho ha fet i molt millor que jo. Només esmentaré Edward O. Wilson, de qui he tingut el goig de traduir, al català i al castellà, el seu llibret Cartes a un jove científic (La Rosa dels vents i Debate, 2014). Però faré la meva petita contribució al tema. La primera característica, que li agradi allò que fa (de fet, això és d’aplicació a qualsevol carrera científica i a qualsevol professió); massa biòlegs, de la meva promoció (1963-68) i de les posteriors han hagut de treballar en tasques que no eren ben bé les que més els plaïen, però que era les que el mercat oferia. Ja he parlat de la vocació, que no és ben bé el mateix, però s’hi assembla; aquesta té moltes facetes, per exemple l’amor a la natura que abans esmentava, o pensar que la recerca biomèdica pot resoldre problemes de salut, o encara que hom gaudeixi desentranyant els misteris de la vida (o de l’àtom, o de la història, etc., en altres professions).

Després un esperit inquisidor, que correspon al científic que dubta de tot allò que no pot demostrar i que no para fins que posa a prova (i potser desmunta) les veritats científiques que fins llavors es tenien per bones. Finalment un esperit obert, que no limita el seu interès al camp o al sector propis i que està disposat a compartir els interessos de científics d’altres camps de la ciència. Aquest darrer aspecte no deixa de ser egoista: la ciència és transversal, i convé no tancar-se en la tòpica torre de vori, perquè podem acabar sabent-ho tot de gairebé res; el contacte amb les altres ciències i camps enriqueix el propi i millora el nostre coneixement.

 

–        Quin creu que és el paper  del biòleg a la societat? Com hi pot incidir?

            Avui el biòleg té perfils molt variats, i mentre que hi ha un substrat comú (ja se sigui biòleg de bata o de bóta), jo em voldria referir específicament al que més conec, el biòleg que estudia la natura (naturalista, ecòleg, zoòleg, botànic…).

El primer deure és cap a la societat: ella ens permet fer recerca (a través dels impostos i el finançament de la recerca) i cal retre-li comptes d’allò que fem. No dic fer recerca aplicada a resoldre problemes concrets, que és tan legítim com fer recerca pura, sinó ser honestos en la nostra feina, divulgar-la als dos nivells fonamentals: al món científic, a través dels mitjans sòlits (revistes científiques, etc.), i al món social, mitjançant tots els vehicles de què actualment disposem: revistes de divulgació, conferències, internet, etc. La docència no seria més que una especialització d’aquest coneixement públic de la ciència, que permet transmetre la flama del saber a altres generacions i formar nous professionals.

El segon deure és cap al món de la ciència: cal no només recercar i publicar, sinó debatre i contribuir al creixement del coneixement científic universal, que és una cosa que es fa col·lectivament i ens beneficia a tots.

El tercer és cap al país: ja he esmentat la recerca aplicada o orientada, però aquí també hi entre l’assessorament expert. El biòleg està capacitat per assessorar les diferents administracions en allò que millor coneix, i no solament l’ha d’informar, sinó que, si cal, ha de denunciar les malifetes o les badades que, des del seu punt de vista, serien evitables. En el meu camp, el de l’ecologia i el medi ambient, hi ha molt que reclamar a l’administració sobre la gestió que aquesta fa (o no fa) de la natura, però altres àmbits de la biologia (la producció agrària i alimentària, la sanitat, la gestió dels recursos científics, etc.) també mereixen la nostra preocupació, i fer-la arribar als electes que en tenen la responsabilitat política.

Finalment, el quart deure és cap a un mateix: per això he començat dient que cal gaudir amb la feina pròpia: cal que allò que fem ens satisfaci. I encara una consideració: no cal ser un home-orquestra. Hi ha qui fa molt bé la recerca, però se li dona pitjor ensenyar, o assessorar les administracions, o divulgar. Hi ha qui xala ensenyant però és incapaç de fer recerca creativa, encara que pot ser un magnífic tècnic que posi en pràctica les idees dels recercaires més avesats, etc. El que cal és ser conscient que la nostra tasca és important, que hi ha qui esmerça molts diners per tal que la puguem fer i que hi ha qui es mereix que li retem comptes de tot plegat.

 

–        Quina part de la seva activitat actual està lligada a la Biologia?

            Darrerament, per exigències de les meves altres activitats, he deixat de banda la recerca activa i gairebé la direcció de la recerca, però encara formo part d’un grup consolidat (que ara dirigeixen membres del grup que jo vaig dirigir fa uns anys). L’ensenyament (de grau i postgrau) m’ocupa encara una part del temps, així com la divulgació de la recerca i la traducció de llibres de ciència i d’assaig científic. Però la part del lleó se l’emporta, des de fa uns anys, la gestió acadèmica, no tota ella relacionada amb la biologia.

 

–        Que li aconsellaria a un futur biòleg?

            Potser unes paraules clau extretes del que va dit fins ara serien adients: vocació, perseverança, ambició (estrictament científica), diversificació (recerca, ensenyament, divulgació, assessorament, gestió). I també paciència per esperar que arribin temps millors, saber escoltar (i aprofitar-ne allò que es pugui) dels col·legues, dels mestres (jo vaig tenir la gran sort de gaudir-ne d’un excepcional: Ramon Margalef) i dels experts en altres ciències. I fermesa per desemmascarar les falses ciències i els falsos “experts” que malmeten la imatge de la ciència i engalipen ciutadans i polítics (que n’hi ha, i que sovint tenen més entrada als mitjans i a les cancelleries que els experts de veritat). I llegir molt, no només biologia i ciència, sinó assaig científic, història de la ciència i, per què no?, bona ciència ficció.

 

–        Què creieu que aporta el Col·legi a la professió i a la societat?

El Col·legi ha fet molt bona feina pel reconeixement social del biòleg; com que això ja està en bona part garantit, els joves graduats que surten avui de les facultats catalanes es poden sorprendre en saber que és quelcom que va costar molt d’assolir. Des de la seva creació, els cursos d’especialització, la borsa de treball, la promoció de conferències i taules rodones sobre temes d’interès per al biòleg i la societat, la tasca per garantir-ne el paper social, són altres tantes fites aconseguides que cal agrair al Col·legi. Espero que els (mals) aires de reforma que corren per l’administració de l’Estat no afectin l’estructura ni les activitats del Col·legi.